POEMA D'AMOR...LOVE POEM, Dorothea Lasky

Poema d'Amor
de Dorothea Lasky

La pluja xiulava.

Un taxi em va deixar al teu edifici d'apartaments
i allí m'estava quieta.

Havia tingut un somni
on  érem en una cambra.
La llum brillava sobre nosaltres en
llençols blancs.

Tu em cantaves una cançó dels teus dies de navegant
i al somni
jo arribava tan endins de tu que t'arrencava allò sagrat
que era roig i brillant
i ho llençava per la finestra.

Algunes vegades, quan parlem
per telèfon, em dic a mi mateixa
que la perfecta profunditat de la teva ànima
és el que m'atreu de tu.
Però, així i tot: ¿Quina ànima és perfecta?
Totes les ànimes estan malformades i descolorides.
El matí ve dins d'una ànima
i fa obeir l'altra llei
en la qual totes les ànimes són flocs de neu.

Una vegada en un funeral un home havia mort
i amb les pregàries, la seva ànima s'elevà amb pressa
com si l'haguessin deixada sortir fora d'alguna cosa horrible.
Estava estranyament acolorida, aquella ànima.
I era de forma estranya i de temperatura estranya.
En esfumar-se, tots els qui la miràvem, vam notar el fred.

(traducció: Dolors Miquel)

 ________________________________________

Love Poem by Dorothea Lasky      

The rain whistled.

 

A taxi brought me to your apartment building

And there I stood.

 

I had dreamed a dream

Of us in a bedroom.

The light shining upon us in white sheets.

 

You were singing me a song of your sailing days

And in the dream

I reached deep in you and pulled out a cardinal

Which in bright red

Flew out the window.

 

Sometimes when we talk

On the phone, I think to myself

That the deep perfect of your soul

Is what draws me to you.

But still what soul is perfect?

All souls are misshapen and off-colored.

Morning comes within a soul

And makes it obey another law

In which all souls are snowflakes.

 

Once at a funeral, a man had died

And with the prayers said, his soul flew up in a hurry

Like it had been let out of something awful.

It was strangely colored, that soul.

And it was a funny shape and a funny temperature.

As it blew away, all of us looking felt the cold.

  from " Awe" 2007, Dorothea Lasky

"Love Poem" from Awe. 2007 by Dorthea Lasky

LLuny de la cobdícia dels llops

¿Què es podía esperar d'una pobra criatura que havia estat vivint en una bombolla càlida, presonera de l'amor i de la follia tants d'anys? En va sortir quan ja era fèrtil. Un òvul la'n va expulsar en una contracció d'angoixa.

Res en sabia dels tractes socials, ni de les argúcies, ni de les frases que no volen dir res i es diuen perquè no volen dir res i el Res agombola la fúria de les bèsties civilitzades, com un pastor el ramat lluny de la cobdícia dels llops.

Fer lloc o Fer Nosa.

Avui en dia qualsevol pot publicar.*  ¿Qui no té un llibre o tres?

Entre els editors amb poc cap i menys criteri i l'ambició cega de la fama o de l'existència pública dels ociosos amateurs o d'escriptors sense el suficient talent, que ha animat nombroses petites empreses que editen a qui sigui amb dues condicions: que s'ho pagui, o/i que vegin que té o fusta de venedor o múltiples seguidors al Facebook; el panorama és desoladorament ocupat, en una mena de diogenisme de llibres que s'acumulen i que em porten de dret a la frase de l'última exposició de Perejaume on tracta el tema de l'excès sense fronteres en l'art més plàstic.

FER LLOC O FER NOSA

La cosa arriba al punt que qualsevol escriptor de cinquena fila pot aconseguir fer una presentació plena a rebentar, usant també algunes eines com una presència constant i intimista per la xarxa, amb la qual a la gent se li activa el mecanisme de recolzar aquella pobra persona comprant i anant a la presentació; o bé el mecanisme també molt rendible de fer la pilota constant a tot aquell que pugui ajudar a una o a un ( en aquest cas si és gent de la jove, perfecte, que així tens ja un pati d'admiradors que t'enlairaran).

FER PRESÈNCIA O NO FER-LA

Aquests contrasentits donarien com a resultat que si avui en dia Bauçà presentés un llibre tindria quatre gats i, en  canvi, algú que no sap fer més que fraus literaris o petits bodris disfressats d'enlairament metafísic i intel.lectual, estaria fent una presentació plena de gom a gom.

No hi ha criteri. Només interès. I actitud ególatra.

* També qualsevol pot ser editor.. però d'això en parlaré un altre dia.
 

LA NORMALITAT I ARTAUD.



Artaud de jove

     La normalitat em sembla un concepte terrible. No sé quan es devia començar a imposar dins de l'imaginari humà, però quan llegeixo la vida terrible d'Artaud, per posar un exemple, i el seu pas per manicomis, la meva ànima s'entristeix per aquells éssers incapaços de vestir l'hàbit de la normalitat sobre el seu ésser boig, instintiu, còsmic, i natural, fet de fang i pedra i d'aigua, adobs i lluna, fet de sexe i de saliva i mossegades animals.
La normalitat crea els manicomis i els ghettos. L'únic remei a la normalitat és la Solitud.
Pobre esperit d'Artaud.
No és d'estranyar que el marsellès infringís violencia en l'espectador.. la mateixa que ell sentia des que va néixer. Que volgués estripar l'espectador, ensenyar-li les seves vísceres amb la crueltat més humana.O com ell va dir:

Dibuix d'Artaud

 

 

"La Crueltat consisteix a arrabassar per la sang i fins per la sang de déu ,  la contingència animal de la inconscient bestialitat humana en tots i qualsevol lloc on se la trobi. "

 

 Antonin Artaud
 " Per acabar amb el judici de déu "

                                                                                                                          

Viatjant cap a un recital



B. Plossu

       Avui em porten a un recital. I em tornaran a casa. Estic contenta. Són una parella del públic d'un altre recital, que van descobrir que vivien al mateix poble que jo i em van trucar oferint-me d'anar amb ells. Xerrem a l'anada. Em diuen que llegeixen poesia. Jo dic que bé! I els pregunto quina. Em diuen Valverde i jo dic " I en català?", aleshores es fa un silenci que sé que és el cap pensant intentant trobar noms en català. Finalment els troben. En Víctor Sunyol i en Llavina. Els pregunto si els coneixen. Sí, són coneguts, amb l'un van treballar junts, l'altre vivia al poble on s'estaven abans. També em parlen de la Maria Cinta Montagut, a qui ella va tenir de professora i que també han llegit i els agrada. No els sonen de res noms com Casasses, o Pedrals, o Sampere o Alzamora o Garriga ( per posar-ne 4 que ara mateix són coneguts).  De mi evidentment no en tenien ni idea... em van descobrir l'altre dia! M'expliquen que van topar de casualitat amb els festivals literaris fa uns dos o tres anys i que els agraden. Conversa i viatge continúen agradablement rodant, però una part del meu cap es desinteressa  i pensa en aquesta realitat de les "persones que llegeixen poesia" i  recorda quan  fa uns  anys  des d'ed. 62 trucaven els autors oferint-nos els llibres que hi teníem publicats, perquè sinó els cremarien (Torquemada contemporània, llibres a la foguera).  L'al.lucinant és que els autors més aclamats venien gairebé la mateixa quantitat de poesia que jo.  O sigui no en venien gaire. El cotxe ara ja agafa la carretereta que duu fent giragonses cap al bellíssim poble on es fa el recital. No tinc gaires ganes de recitar i menys encara quan arribo i un del poetes diu que nosaltres som els Pallassos i el públic els Domadors. Ho repeteix dos o tres vegades pel micro. Ningú riu. La calor, la digestió, la mandra... els costa encara reaccionar. Jo menys. Jo no sóc cap Pallassa, i no m'agrada que em domin. He arribat.

L’ÀNIMA I LA MANDÍBULA. Escrit de l'any 2010

L’ànima humana no sap sovint com enfrontar-se a la tristesa, al dolor, a l’angoixa,...És per això que, de vegades,  l’ànima s’ajuda de la mandíbula, la fa cloquejar com campana al vent interior i crida a riure. Incapacitada o massa reblerta, l’ànima busca una bena d’os i de vent per on escapolir-se, fugir, transformar-se en estranya i quixotesca catarsi,  respirar aire i sortir a la llum esdevinguda rialla, riure. La mandíbula escup i fa suportable l’insuportable.

Els qui veuen en això diversió no veuen res. No entenen res. S’enganyen en veure el dolor disfressat de mandíbula i campana de festa. Perquè la poesia mai pot ser senzillament divertida, de fet la poesia mai pot ser senzillament res. Sempre és complicadament, perquè s’alambina, es destil·la fins i tot en la més aparent senzillesa. El públic, cor dedins,  ho entén així, doncs la llegeix poc en les hores de solitud, sap que si ho fa, la mandíbula es serrarà cap a dintre i esdevindrà tot os i aire entre els vísceres, l’esperit i la ment. Però aquest mateix públic es queda només amb el so de la mandíbula i no vol recordar ni veure la mà que estira la corda, que la sega i la branda des de l’interior. Ni l’ànima que la mou. Cosa lògica en una època que busca el riure amb drogoaddicció , en una època per tant, trista, angoixada i buida.

 

 

 

( Aquest escrit del 2010 té motl a veure amb allò que expressava ahir sobre la poesia i el públic. L'he trobat mentre buscava d'altres coses, i m'ha semblat molt adequat al que explicava ahir.)

EL POETA I EL PÚBLIC

"Els recitals multitudinaris de poetes repetint-se ad infinitum porten a una banalització i popularització folklórica, que allunya a la poesia de la poesia i la instal.la a la plaça del poble amb els firaires, el capellà, la cabra i el gitano, la cantant d'orquestra i el xerraire del bar obert a totes hores. Molts desvagats hi circulen o passen l'estona entretenint-se. També s'hi arriben poetes que voldrien publicar per saber a veure què es porta ara. O noies joves que encara somien en ser materia d'amor i musa d'algun poeta emergent..." llegia aquestes paraules en un dels assajos de la bostoniana Aline Borough, la qual en un altre apartat deia: " En un acte proper al suïcidi d'amor Narcisista, on l'estany són les pròpies paraules, el poeta acaba escoltant-se al temps que parla i es produeix així la màgia del mite d'un amor no compartit. El poeta incomprès...Però allò que mai ocorre és que un Narcís n'escolti un altre. És imposible. Estan ofegant-se tots dins dels propis escrits."

Potser jo no seria tan drástica com la bostoniana, però m'hi aproparia una mica en la idea del Narcís que només té ulls per a si mateix. És més afegiria una altra circumstància sorprenent:  quan el públic són els propis poetes. Sí, esquizofrènic. I molt real. He estat en molts recitals on els poetes eren gairebé tot el públic. De fet, en aquests actes, públic i actors són les mateixes persones. En una endogàmia parateatral exquisida.

Pocs recitals, a més escapen a aquest ritual on es barreja una mena d'espectacle de l'individu pujat dalt de les seves pròpies paraules, éssent contemplat, més que escoltat. Ja què dir de llegit!

Perquè...Qui escolta realment els poetes? I qui realment els llegeix quan s'acaba l'espectacle?

 

EL CAS PEDROLO I ALTRES NOMS PROPIS.

     Pedrolo no és un dels meus autors de capçalera. Probablement perquè tinc pocs autors de capçalera, molt més que transiten per la meva atenció literaria, però feia dies que volia parlar del seu cas. Mai no el vaig conèixer en persona, però recordo quan cap als 80 llargs del segle passat, vaig portar un manuscrit meu de narracions curtes a l'Enric Borràs, editor de El LLamp, que tenia un local editorial al barri de Gràcia de Barcelona ( i a mi que el local  em feia pensar en novel.la negra i detectius pobres). En una de les visites a aquell loca, va sortir a la conversa Pedrolo.



 Manuel de Pedrolo amb Castellet i treballadors  d 'Edicions 62', el 1984.

      Va ser perquè vaig arribar poc després que Pedrolo  l'hagués visitat amb un original. Pel que em va explicar l'editor, Pedrolo malvivia amb quatre xavos, després dels més de cent llibres ( traduccions a part) que havia creat per a la nostra cultura; alguns d'ells introduint tècniques narratives que feia temps que el món usava i que aquí , tan tocats de modernitat com ens semblem, encara ni havien arribat. El cas és que Pedrolo, de gran,  amb prou feines podia pagar-se el menjar i les 4 coses bàsiques.

     Allò em va impactar molt. En Pedrolo malvivint com  un venedor de plaça dels d'abans que no hagués estat cotitzant mai a la Seguretat Social. I el que era pitjor: visitant les editorials més petites i pobres, perquè les grans no li feien ni cas.¿És això el que fem amb els nostes escriptors, un cop ja els hem esgotat? Sembla que sí, a menys que siguin llagoters com l'Abelló, o estiguin tullits i siguin cantats per Llach, com el Martí i Pol. Tot i que en Martí i Pol és per a mi un cas a part, és un poeta que es guanyà el poble pols a pols.

       De manera casual el nom de Pedrolo, tornà a sortir fa poc. En parlava un antic treballador de l'editorial 62, ja jubilat, amic meu. M'explicava  que a Pedrolo no li feien ni cas, el mensytenien, però en morir li feren l'edició d'un llibre.  Al meu amic li tocà també de revisar ortogràficament el pròleg del llibre, i em va dir que mentre el llegia se'n feia creus: el pròleg deixava Pedrolo a caure d'un burro. Havia estat Josep Maria Castellet, el noi del dolce far niente i la vida loca a Bocaccio,  qui menyspreava a Pedrolo, el qui  l'havia escrit. El meu amic  li insinuà a Castellet si no s'hauria equivocat. Li contestà Castellet, tot digne, que què passava, que si no podía dir el que pensava de Pedrolo. I això ho deia un editor-escriptor que tot el que havia escrit fou dictat, o sigui, a través de l'ús d'escrivents i correctors, perquè ell no sabia usar cap màquina, i escriure amb el canell, devia pensar que no!, que era cosa del poble! que el canell s'usava per anar a dinar a restaurants amb gentde prestigi i per sostenir copes amb licors o vins bons.

Si aquest és un dels pares de la nostra cultura, millor dir-se Expósito.
 

VEUS

Alexandra Huart

L'home de la veu fosca i ambiciosa em parlava des de l'altra banda del telèfon.
Abans havia tingut una veu plena de cascavells i sonoritat.
Però ara era com si colpegés un taüt des de dins i em parlés, l'home,
dents i genives, llengua,tot veu, l'home,veu que sortia de la profunditat.
L'home és per les veus. I per la resta és l'animal.
De vegades quan calla l'home és un àngel, sumit en regions oceàniques.
Però sense veu, l'home és l'animal.
Jo una vegada vaig perdre la veu. No podía articular paraula.
La mudesa m'amordassava la boca i encara que amics i familiars em trucaven per telèfon,
insistint, monòdicament com un sol que insisteix a fer el dia, i un altre dia, i així fins a la fi dels dies;
jo no podía parlar, obria la boca i sortia el crit d'un animal.
Aquell crit em sortia del ventre per la boca, se saltava
les barreres de la comunicació. Feia tremolar la bèstia.
Però l'home de la veu fosca i ambiciosa, fora els cascavells,
ara em demostrava qui era, amb aquella fredor, feta punyals i ganivets de roca.

RECITAL A LA UNIVERSITAT DE LLEIDA.

Katarina Vavrova

RECITAL A LA UNIVERSITAT DE LLEIDA.

Vaig anar a recitar a la Universitat de LLeida. Al claustre verd com un bosc nòrdic. M'hi esperaven els oïdors més increïbles, aquells que no tenen orelles ni necesssiten aire. Amb el cor anhelant els bombejava les paraules que sortien fetes sang invisible per la boca i anaven a penjar-se a les fulles d'heura del pati de la universitat.

Tot allò ho havia escrit per a ells. I finalment eren allí davant i entorn meu. Finalment. Amagats per la visibilitat als ulls dels oïdors universitaris que semblaven, per contra, una realitat en trànsit.

I alli Jo vaig ser per a ells i amb ells. Si ser és estar entre dues realitats que s'ignoren. 

Rierols transparents.

SILVIE ROTHKOVIC

M'agrada anar llegint el llibre de Silvie Rothkovic, una jove poeta increïble.. Ara la tinc al prestatge de davant d'on escric,  entre David Meza (!) i Giordano Bruno(!).

DREI KLAVIERSTUCKË OP.II

Estacions de tramvia nevades

capitals de província nevades

voreres estretes nevades

però el que compta 

es quan els mobles et miren

o si, des d' aquell dia, 

tu tampoc has tornat a respirar.

Tornar-te boig intentant identificar ocells.

QUÈ ÉS POESIA? PER ALS POETES DE MENYS DE 30 ANYS

Què és poesia?
PER ALS POETES JOVES, de menys de 30 anys

Karlheinz Weinberger

Ni rima ni enginy són característiques que facin que un text sigui poètic. La poesia no és rima, tampoc és enginy. Veig molts poetes joves que rimen i fan frases enginyosetes per fer riure el públic. Deuen creure que aquest és el camí. Jo crec que aquest és el barranc. Tampoc per escriure poesia  hem d'estar tota la vida llegint Celan, Rilke i els quatre més de torn i imitant-los si volem que ens tinguin en compte ( millor que no ens hi tinguin). A més: Juro que hi ha poesia més enllà d'ells. De fet crec que la poesia en aquests moments és més enllà d'ells. Mot més enllà. No vull dir als països asiàtics, amb el seu mite ja una mica massa sobat, no! És a tocar de lluny i d'aprop. Per fer-la no cal estar parlant sempre del puto silenci i de la més que repetedíssima llum. O usar les paraules que tenen etiqueta de metafísiques,  sense tenir la metafísica incorporada al moll de l'os.

Ni explicar les historietes de sempre d'amor, de pas del temps i similars, així en pla diari existencial que vol donar quatre consells per viure.

En fi.

POETES JOVES SALTEU-VOS LES TANQUES, QUE SEMBLEU VELLS ESCOIXATS.

ROSES I OSSOS

García-Alix

ROSES I OSSOS

I de sobte, mentre treballava i pensava i m'informava sobre el tema del llibre  que més maldecaps em donarà ( el del Guant de Plàstic Rosa), vaig sentir que el meu cap estava cansat. Es comportava com aquell qui menja sense gana, i llegia sense gana. Insípidament. Així que vaig decidir descansar. I de sobte, un bon dia, després d'un temps de descans ( neteja de cuines, jardí, plantes d'interior, armaris, cuina, passejos..), i sense preparació prèvia, un dels altres dos llibres que tinc fets i per acabar, ( en els quals no hi pensava gens) em va revelar la seva forma i estructura , sense que jo li digués res, ni li prestés la més mínima atenció. Va ser com si algú m'ho dictés a l'orella i ho feia, de fet, mentre xerrava per telèfon amb una amiga.  Fins i tot "Allò que  dictava" em va dir el nom que volia que li posés al llibre: Roses i Ossos.

POSAR-SE A ESCRIURE UN LLIBRE TAN VELL....

 

POSAR-SE A ESCRIURE UN LLIBRE TAN VELL....

B. Plossu

    Posar-se a escriure un llibre tan vell, un llibre que va començar fa més de deu anys, t'obliga a sentir el que senties, amb la mateixa intensitat, buscar aquell jo i reescriure'l des del present. És una operació màgica. És com escriure sobre un enamorament que ja t'ha passat.. Has d'obligar-te a tornar-lo a sentir. Sentir-lo amb la mateixa intensitat dolorosa i plaent, aquella elevació, aquella profunditat. I si ho puc fer, -ho puc fer-, això vol dir que mai res no s'acaba, potser ni tan sols s'inicia. Que tot hi és sempre, abans de ser-hi i després de ser-hi. Que potser únicament no hi és mentre hi és.

   I és en aquest punt on s'escriuen els poemes. On he d'arribar

D'ESCRIURE

D'ESCRIURE

Bernard Plossu

Escriure és un acte d'autoafirmació i mort súbita. Quan escric , el cel i tal terra són amb mi i els seus oceans i des de l'insecte més invisible, fins al més gran cim, tot és en jo, en mi, ells són l'altre en mi, allò en mi. Quan moro i faig de la meva escriptura mort, queden signes i petjades que mai més seran ocupades d'aquesta manera única. És llavors quan em fa seva el terror de tanta meravella perduda. I el dubte m'aconsegueix com un lladre que volgués posseir totes les meves pèrdues.

Així sóc llençada a les profunditats de la meva ignomínia i del meu menyspreu, amb els cucs de terra, els escarabats, les rates menja-homes i altres animals sublunars que em miren i em fan sentir com la més petita criatura bressolada pel fang. Noto qualsevol cosa exterior a mi farcida d'una immensitat que m'omple d'ombra, i no podria llavors ni tan sols balcucejar les paraules del meu nom, tant em sento de mi mateixa desprotegida.

(E.G.D.P.R)

LES MEVES DIFICULTATS PER ESCRIURE EL LLIBRE dit El Guant de Plàstic Rosa.

LES MEVES DIFICULTATS PER ESCRIURE EL LLIBRE  dit El Guant de Plàstic Rosa.

Fa dies que no escric, encara que mentalment mai paro d'escriure.
 Però... ¿I si el llibre que escric ja estigués escrit i jo, com un arqueòleg, hagués de trobar la seva localització exacta en algún lloc de la meva imaginació-creativa? Estic cavant. Vaig començar l'exploració el 1999 a Castelldefels, el 2000 a Barna i el 2001 a Cambrils.  Vaig abandonar les excavacions fins a l'any 2013 que hi vaig tornar en un exili a Manresa que resultà molt més dur que tot el que havia previst. El tema del llibre és la mort. Actualment, 2015, he tornat a reemprendre la búsqueda del lloc des del qual escric aquest llibre. No és un lloc fácil. Ni còmode.Fa poc em vaig ajudar amb l'Agamben poeta i mistèric, profundament meravellós i tràgic. Avui he demanat més de deu llibres a la biblioteca. Una petita muntanya de paraules que em duran al lloc, com un mapa. Els llibres tenen el mapa que necessito per continuar.

 

 

ÉN UN MÓN SUPERPOBLAT D'IMATGES, ABOCO A CENTS IMATGES MEVES, EM SUPER(EG)O

ÉN UN MÓN SUPERPOBLAT D'IMATGES, ABOCO A CENTS IMATGES MEVES, EM SUPER(EG)O




De dia, avui

De nit, ahir

Vaig començar a fer-me fotos fa anys. Gràcies a les càmeres dels ordinadors. Cada matí, gairebé, després de rentar-me, prendre'm les pastilles de l'hipotiroidisme ( sense pastilles hormonals ja sé que no fóra jo,- quina cosa tan frágil el jo-), i d'esmorzar, normalment me'n faig una, de foto. M'agrada saber que he existit. Tenir una prova. També m'agrada veure allò que no veig mentre visc, que ni tan sols puc aprehendre amb el pensament. Els reflexes subtils de l'ànima. Però sobretot m'agrada tenir la prova, la petjada. La petjada és una absència. La petjada és la marca. Tenir la marca. És un certificat de la naturalesa, de la llum, de l'aire. És un embaràs de l'oblit la petjada.

Milions d'éssers com jo fan el mateix. La narració de la imatge no s'atura. Al món ja hi deu haver molts més milions d'imatges que d'éssers.  La superpoblació d'imatges del planeta, a causa dels avenços tècnics, és imparable. Anem cap al col.lapse de les imatges.

Eppur si muove.

PERENNIA de Mònica Miró Vinaixa.

PERENNIA de Mònica Miró Vinaixa.
Godall Edicions

Epitafis de la gent senzilla per ser recordats

                                
Aquest llibre me'l vaig llegir d'una tirada i en veu alta. Sabia que llegia la veritat. I em va fer pensar en un antic anhel meu, de quan era remenuda.
Aleshores m'agradava molt de llegir la Bíblia, sobretot el Gènesi, si bé aquelles imatges destructives de la Naturalesa amb la terra i els mars obrint-se, els volcans escopint foc,    els rius emportant-se pobles, déu matant ciutats senceres .... m'aterrien de tal manera que pensava en com escapar del destí humà i de la fúria de la natura i em semblava que la manera fóra anar a una cova molt fonda i allí gravar en pedra paraules. Les paraules em semblaven l'eternitat.
Quan vaig llegir el llibre de la Mònica, va ser com entrar en aquella cova imaginada de petita, en un quarto fosc de Lleida, una d'aquelles nits de la meva infantesa, tan silencioses.  Gent de tota condició i edat, esclaus, artesans, mestresses de casa, nens petits, fins i tot una gosseta traspassaven l'anonimat, saltaven llengües de foc, enfondraments abismals, i ens parlaven des de la seva finitesa menuda, com aquesta dona, orgullosa fins en la seva mort, que se'ns declara inmortal i ens demana que no profanem els seus ossos:

He viscut estimada pels meus; encara jove he lliurat la vida.

Aquí estic morta i sóc cendra; aquesta cendra és terra, però,

 si la terra és una deessa, jo sóc una deessa i no estic pas morta.

Et prego, viatger, que no profanis els meus ossos.

És un llibre increíble. Féu més llibres com aquest, sisplau. Els lectors com jo ho agraïm des del cervell , passant per la pell, les ungles, els ulls, les emocions, des del que no sabem i des del que ens sembla saber i encara sabem menys.