PERENNIA de Mònica Miró Vinaixa.

PERENNIA de Mònica Miró Vinaixa.
Godall Edicions

Epitafis de la gent senzilla per ser recordats

                                
Aquest llibre me'l vaig llegir d'una tirada i en veu alta. Sabia que llegia la veritat. I em va fer pensar en un antic anhel meu, de quan era remenuda.
Aleshores m'agradava molt de llegir la Bíblia, sobretot el Gènesi, si bé aquelles imatges destructives de la Naturalesa amb la terra i els mars obrint-se, els volcans escopint foc,    els rius emportant-se pobles, déu matant ciutats senceres .... m'aterrien de tal manera que pensava en com escapar del destí humà i de la fúria de la natura i em semblava que la manera fóra anar a una cova molt fonda i allí gravar en pedra paraules. Les paraules em semblaven l'eternitat.
Quan vaig llegir el llibre de la Mònica, va ser com entrar en aquella cova imaginada de petita, en un quarto fosc de Lleida, una d'aquelles nits de la meva infantesa, tan silencioses.  Gent de tota condició i edat, esclaus, artesans, mestresses de casa, nens petits, fins i tot una gosseta traspassaven l'anonimat, saltaven llengües de foc, enfondraments abismals, i ens parlaven des de la seva finitesa menuda, com aquesta dona, orgullosa fins en la seva mort, que se'ns declara inmortal i ens demana que no profanem els seus ossos:

He viscut estimada pels meus; encara jove he lliurat la vida.

Aquí estic morta i sóc cendra; aquesta cendra és terra, però,

 si la terra és una deessa, jo sóc una deessa i no estic pas morta.

Et prego, viatger, que no profanis els meus ossos.

És un llibre increíble. Féu més llibres com aquest, sisplau. Els lectors com jo ho agraïm des del cervell , passant per la pell, les ungles, els ulls, les emocions, des del que no sabem i des del que ens sembla saber i encara sabem menys.