.

.

"My veins flowed with the Eastern weather;
Ungotten I knew nigth and day" Dylan Thomas

"was wahr ist, rückt den Stein von deinem Grab." Ingeborg Bachmann

"Generar artesanos puros de la poesía es como generar músicos sordos" Marina Tsvietàieva

dijous, 25 de juny del 2015

EL CAS PEDROLO I ALTRES NOMS PROPIS.

     Pedrolo no és un dels meus autors de capçalera. Probablement perquè tinc pocs autors de capçalera, molt més que transiten per la meva atenció literaria, però feia dies que volia parlar del seu cas. Mai no el vaig conèixer en persona, però recordo quan cap als 80 llargs del segle passat, vaig portar un manuscrit meu de narracions curtes a l'Enric Borràs, editor de El LLamp, que tenia un local editorial al barri de Gràcia de Barcelona ( i a mi que el local  em feia pensar en novel.la negra i detectius pobres). En una de les visites a aquell loca, va sortir a la conversa Pedrolo.

 Manuel de Pedrolo amb Castellet i treballadors  d 'Edicions 62', el 1984.
      Va ser perquè vaig arribar poc després que Pedrolo  l'hagués visitat amb un original. Pel que em va explicar l'editor, Pedrolo malvivia amb quatre xavos, després dels més de cent llibres ( traduccions a part) que havia creat per a la nostra cultura; alguns d'ells introduint tècniques narratives que feia temps que el món usava i que aquí , tan tocats de modernitat com ens semblem, encara ni havien arribat. El cas és que Pedrolo, de gran,  amb prou feines podia pagar-se el menjar i les 4 coses bàsiques.
     Allò em va impactar molt. En Pedrolo malvivint com  un venedor de plaça dels d'abans que no hagués estat cotitzant mai a la Seguretat Social. I el que era pitjor: visitant les editorials més petites i pobres, perquè les grans no li feien ni cas.¿És això el que fem amb els nostes escriptors, un cop ja els hem esgotat? Sembla que sí, a menys que siguin llagoters com l'Abelló, o estiguin tullits i siguin cantats per Llach, com el Martí i Pol. Tot i que en Martí i Pol és per a mi un cas a part, és un poeta que es guanyà el poble pols a pols.
       De manera casual el nom de Pedrolo, tornà a sortir fa poc. En parlava un antic treballador de l'editorial 62, ja jubilat, amic meu. M'explicava  que a Pedrolo no li feien ni cas, el mensytenien, però en morir li feren l'edició d'un llibre.  Al meu amic li tocà també de revisar ortogràficament el pròleg del llibre, i em va dir que mentre el llegia se'n feia creus: el pròleg deixava Pedrolo a caure d'un burro. Havia estat Josep Maria Castellet, el noi del dolce far niente i la vida loca a Bocaccio,  qui menyspreava a Pedrolo, el qui  l'havia escrit. El meu amic  li insinuà a Castellet si no s'hauria equivocat. Li contestà Castellet, tot digne, que què passava, que si no podía dir el que pensava de Pedrolo. I això ho deia un editor-escriptor que tot el que havia escrit fou dictat, o sigui, a través de l'ús d'escrivents i correctors, perquè ell no sabia usar cap màquina, i escriure amb el canell, devia pensar que no!, que era cosa del poble! que el canell s'usava per anar a dinar a restaurants amb gentde prestigi i per sostenir copes amb licors o vins bons.

Si aquest és un dels pares de la nostra cultura, millor dir-se Expósito.
 

VEUS

Alexandra Huart
L'home de la veu fosca i ambiciosa em parlava des de l'altra banda del telèfon.
Abans havia tingut una veu plena de cascavells i sonoritat.
Però ara era com si colpegés un taüt des de dins i em parlés, l'home,
dents i genives, llengua,tot veu, l'home,veu que sortia de la profunditat.
L'home és per les veus. I per la resta és l'animal.
De vegades quan calla l'home és un àngel, sumit en regions oceàniques.
Però sense veu, l'home és l'animal.
Jo una vegada vaig perdre la veu. No podía articular paraula.
La mudesa m'amordassava la boca i encara que amics i familiars em trucaven per telèfon,
insistint, monòdicament com un sol que insisteix a fer el dia, i un altre dia, i així fins a la fi dels dies;
jo no podía parlar, obria la boca i sortia el crit d'un animal.
Aquell crit em sortia del ventre per la boca, se saltava
les barreres de la comunicació. Feia tremolar la bèstia.
Però l'home de la veu fosca i ambiciosa, fora els cascavells,
ara em demostrava qui era, amb aquella fredor, feta punyals i ganivets de roca.

diumenge, 7 de juny del 2015

RECITAL A LA UNIVERSITAT DE LLEIDA.

Katarina Vavrova

RECITAL A LA UNIVERSITAT DE LLEIDA.

Vaig anar a recitar a la Universitat de LLeida. Al claustre verd com un bosc nòrdic. M'hi esperaven els oïdors més increïbles, aquells que no tenen orelles ni necesssiten aire. Amb el cor anhelant els bombejava les paraules que sortien fetes sang invisible per la boca i anaven a penjar-se a les fulles d'heura del pati de la universitat.
Tot allò ho havia escrit per a ells. I finalment eren allí davant i entorn meu. Finalment. Amagats per la visibilitat als ulls dels oïdors universitaris que semblaven, per contra, una realitat en trànsit.
I alli Jo vaig ser per a ells i amb ells. Si ser és estar entre dues realitats que s'ignoren. 
Rierols transparents.