VEUS

Alexandra Huart

L'home de la veu fosca i ambiciosa em parlava des de l'altra banda del telèfon.
Abans havia tingut una veu plena de cascavells i sonoritat.
Però ara era com si colpegés un taüt des de dins i em parlés, l'home,
dents i genives, llengua,tot veu, l'home,veu que sortia de la profunditat.
L'home és per les veus. I per la resta és l'animal.
De vegades quan calla l'home és un àngel, sumit en regions oceàniques.
Però sense veu, l'home és l'animal.
Jo una vegada vaig perdre la veu. No podía articular paraula.
La mudesa m'amordassava la boca i encara que amics i familiars em trucaven per telèfon,
insistint, monòdicament com un sol que insisteix a fer el dia, i un altre dia, i així fins a la fi dels dies;
jo no podía parlar, obria la boca i sortia el crit d'un animal.
Aquell crit em sortia del ventre per la boca, se saltava
les barreres de la comunicació. Feia tremolar la bèstia.
Però l'home de la veu fosca i ambiciosa, fora els cascavells,
ara em demostrava qui era, amb aquella fredor, feta punyals i ganivets de roca.