.

.

"My veins flowed with the Eastern weather;
Ungotten I knew nigth and day" Dylan Thomas

"was wahr ist, rückt den Stein von deinem Grab." Ingeborg Bachmann

"Generar artesanos puros de la poesía es como generar músicos sordos" Marina Tsvietàieva

Els meus animals



MIAU, EL GAT GUERRER I LA SEVA PRINCESA FELINA. El Miau el vam trobar en una placeta, davant d'una botiga de suros i papers pintats de Barcelona. Era un gat de carrer, un lluitador, un guerrer. I ens estimava. Ens duia ulls de coloms acabats de caçar, dins dels qual s'hi podía veure les imatges imaginades pel vol de tota una vida. Els ulls ens contaven històries tan allunyades de l'humà,  que tremolàvem llegint les impressions de llum dins la retina morta.  Perquè Miau era un guerrer ( i els guerrers no temen ni la vida ni la mort) i perxò li vam portar una gata de raça , una siamesa bellíssima, una princesa felina, amb la qual van jeure anys i van tenir molts fills. Tots dos ens van acompanyar en les nostres múltiples mudances. Fins el dia que ella trobà que havia arribat l'hora de la seva mort i se n'anà a morir al tros de bosc que hi havia al costat de la casa que habitàvem a prop de la mar. Jo no sé què devia sentir ell, acostumat a compartir pisos i terres amb ella, quan ella ens va deixar. Un guerrer es manté serè encara que el cor se li trenqui en bocins, encara que l'ànima se li ofegui en un toll d'aigua. Un guerrer manté la musculatura i la mirada aixecada encara que el món s'enfonsi danvant d'ell només deixant-li un petit replà de terra per respirar. La vam enterrar al terreny de la casa de bosc. Jo no sé què devia sentir ell. I vam tornar a marxar. Ens vam tornar a mudar -el nostre costum era la mudança-, no massa lluny d'on jeia per a sempre la princesa, a uns 4  o 5 quilòmetres. A la casa nova, però, Miau no hi va viure massa temps. Va desaparèixer un bon dia i mai el vam tornar a trobar. El meu company d'aquell temps em va dir que s'hauria perdut i jo m'ho vaig acabar creient perquè no trobava cap altra explicació.  En Miau no havia fugit mai ni una nit sencera.  I, a més: com es podía perdre un guerrer? Anys després quan un dia de casualitat em vaig trobar amb la meva ex-parella, Ell em va confessar que m'havia mentit perquè no patís, perquè havia trobar el nostre gat mort, atropellat vora la carretera, aquella carretera que un cop creuada, a l'altra banda, duia fins al bosc on ella  s'estava.


El llibre assassí.
 
 
EL PARDAL DEL JARAMA DE SÀNCHEZ FERLOSIO. No va tenir mai nom humà, aquest pardal. Era el més débil dels quatre que havia recollit aquella crua i freda entrada de primavera lleidatana del 1978. A les cases de davant, penjant als ràfecs, les cries xerricaven als seus nius, però algunes que volien volar abans d'hora o senzillament s'abocaven sense aturall cap al buit queien, i un cop caigudes signaven la seva sentència de vida. Així que a la meva habitació a la fi d'aquell estret pis, del qual en dèiem casa, vora un celobert gris on poca llum s'hi endinsava; en aquella meva cambra virginal i pròpia, els meus pardals i jo mateixa feta pardal, i feta ales, hi volàvem. Era una gàbia segura per a tots cinc. Hi volàvem, malgrat el gebre de nit s'abracés a  baranes i a cordes d'estenedors. Era un vol fet a esquenes del món, un vol robat a la mort. Però el pardal que mai va tenir nom, el més petit i dèbil, el defavorit per la natura no tenia quasi forces,  i la nit era molt freda.  Així que veient que fins i tot els altres pardals l'entregaven a la mort, deixant-lo fora del cercle on es donaven alè els uns als altres, el vaig agafar i el vaig introduir sota la solapa del batí amb què m'allitava ( tan fred era el fred d'aquella primavera). Amb el llum encès a la tauleta de nit , i aquell silenci ciutadà dels anys pretèrits, i el pardalet escalfat sobre el meu pit, sota la solapa del batí, vaig començar a lleiar el llibre El Jarama de Sánchez Ferlosio. Sempre llegia, a totes hores, m'ho empassava tot. Era com si fos una Danaide condemnada a omplir un immens pou que no tenia fons. En aquella beatitud de la nit, impregnada de l'amor que jo i el pardal ens teníem, vaig llençar-me com sempre a la lectura. Vull deixar constància que en aquella època que jo m'adormís llegint un llibre era tan normal com que ho fes ara dinant. Però el llibre ho aconseguí. Em vaig quedar dormida i amb tan mala sort que  el cos es tombà d'aquell costat on dormia el pobre pardal petit. I així vaig matar aquell que jo més m'estimava. I així volent-lo protegir de la mort, li vaig donar a la mort abans d'hora. Vaig plorar molt, moltes hores i dies. I aquell mateix matí, el vaig posar dins d'una capsa petita de fusta, amb pètals de flors i el vaig anar a enterrar a la falda del Castell de Lleida, allí on el sol es pon sempre.
 
 
 
 
 
 
 
BOLETA. Era així tal i com se la veu en aquesta fotografia. Me la va dur el meu primer marit a la butxaca de la seva americana. La unió que teníem amb la gata era tal que una nit mentre dormia -estranyament per a mi, panxa enlaire-, vaig notar quelcom que em va despertar i vaig veure davant dels meus ulls a una distancia de mig pam,  un saquet petit que queia, tot moll, d'un ventre... Era ella, que estava parint exactament sobre el meu cor. Anys endavant, quan vaig abandonar el meu matrimoni, la vaig voler prendre, però la Boleta estava acostumada a viure amb tots els seus fills i amb els gossos que teníem , enmig de cases al bosc o al camp, i jo només em podia permetre un pis minúscul cara al Nord, amb un balcó petit i aventat. Així que la vaig deixar.
   Molts ánys més tard, uns set, vaig tornar a la zona on havíem viscut. I al poble del costat, aturada en un semàfor em va semblar veure-la. No podia ser possible. Els animals se'ls va voler quedar el meu ex-marit!  Així i tot vaig anar corrent a comprovar-ho. S'estava amb un munt de gats, i anava coixa, duia una poteta penjant. La vaig cridar. Tots els altres gats van anar marxant corrents, menys ella, perquè jo la cridava pel seu nom i, en semblar reconèixer-me, disminuia la marxa fins que va quedar parada al meu costat i va deixar que  l'agafés. La tenia als bráços i l'amanyagava.  Em sentía completament consternada mentre marxava amb ella, quan va sortir un vell pobletà robust que m'escridassà que deixés la gata, que no era meua. Amb molt mal humor. Ho vaig fer com a hipnotitzada.  I me'n vaig anar. No podía creure que el meu ex l'hagués abandonada sense dir-me'n res.Tantes coses no he pogut creure en aquesta vida!
   Uns anys més tard, la vida em tornà a posar al davant el meu ex-marit. Vam anar a prendre alguna cosa i a xerrar. Jo li vaig preguntar per la meva gata. Li vaig explicar què m'havia passat. Ell em jurà i rejurà que la gata havia mort abans que marxés amb la seva nova dona de la casa de camp. Però quan li vaig dir que duia la poteta penjant, quedà atordit i exclamà: " Que raro! De fet jo li vaig trepitjar la pota amb el cotxe un dia que no vaig veure que era al davall!" I després, en adonar-se'n què m'havia dit, jurà i rejurà que havia mort, que mai l'havia deixada. I ens vam acomiadar.
   Des de llavors tinc la pena i el dubte a dins el cor. No crec el meu ex-marit. És més: Per aquest fet, el record negre i horrorós que tinc d'ell s'ha propulsat fins a l'infinit.
 
 
PITXI. va ser el meu primer gat.  Era un gat de carrer que algú molt estimat per mi va trobar de remenut entre els camions d'una població de l'extraradi barceloní, I me'l va regalar. Però jo aquell estiu, quan tornava  cap a Barcelona des de LLeida on havia passat el mes de Juliol li vaig deixar a ma mare, perquè ma mare pas que es volia desprendre de mi i la vaig enganyar amb el gat. I em vaig desprendre del gat.
En Pitxi tenia por del món. Era veure el món i esgarrifar-se i voler sortir corrent i morir-se de por al món i estavellar-se contra el vidre que el protegia del món i sonar totes les sirenes d'alerta que es posen en marxa quan algú vol passar la perillosa porta del món.
De manera que van contruir-li una mena de ventre artificial, com si fos la vida una gestació llarga inacabable. I allí va viure un munt d'anys. Sembla que feliç. Amb ma mare sobretot. I també amb mon pare. Fins el dia que mon pare, que no podia veure els animals domèstics, el va dur a sacrificar per vell i perquè ma mare també es moria. El va dur tancat dins d'una bossa., perquè no tingués por, així que ni llavors en Pitxi va arribar a veure el món sinó com una esgarrifança que es filtrava per les ranures de la cremallera.
Mon pare va plorar.
I va tornar a casa sol.

1 comentari: